Superfície (ha): 8,375.000
Codi NATURA 2000: ES0000125
D’acord amb la Llei foral 9/1996, de 17 de juny, d’espais naturals de Navarra, Reserva Natural de la Foz de Arbaiun (RN-16); Reserva Natural de Acantilados de la Piedra y San Adrián (RN-24) i Reserva Natural de la Foz de Lumbier (RN-25).
També coincideix parcialment amb:
Segons les dades de la pàgina oficial de Govern de Navarra, l’ús del sòl és el següent:
El 81,80 % de la propietat és comunal; un 12,07 %, particular; un 3,32 % pertany a la Comunitat Foral de Navarra (altres departaments); un 1,73 %, a la Comunitat Foral de Navarra (Patrimoni Forestal); un 0,63 % és de propietat municipal, i un 0,46 %, de la Comunitat Foral de Navarra (Cañadas).
La serra de Leire, formada bàsicament per calcàries i gresos, consisteix en una sèrie d’encavalcaments que, en fracturar-se, han donat lloc al massís meridional, que culmina a Arangoiti (1.353 m). Els rius que aflueixen des del Pirineu formen els barrancs d’Arbaiun i Lumbier en seccionar l’estructura de costat a costat.
La zona es troba en la frontera entre la regió mediterrània i l’eurosiberiana, limitades per la cresta de la serra, on s’intercepten les darreres influències oceàniques.
La vegetació és molt variada per la diversitat d’ambients que generen el clima i la litologia. En el vessant meridional i l’extrem occidental de la serra es localitzen la major part de les formacions de caràcter mediterrani, com carrascars, coscollars i argelagars. Les rouredes arriben a alguns punts de la solana de la serra, a les proximitats de Yesa, i gradualment, conforme s’ascendeix, donen pas a les rouredes peloses, en una transició contínua de formes entre Quercus faginea i Quercus humilis.
Gran part dels boscos caducifolis ha estat desplaçada per les pinedes de pi roig. Les etapes de substitució d’aquestes rouredes, i en general dels boscos de frondoses basòfiles, són: savinars, matolls de ginesta (Genista occidentalis) i pastures de Bromion. En la cara nord apareixen dos tipus de fagedes, segons el substrat que ocupen: basòfiles i xeròfiles (Epipactido-Fagetum) i acidòfiles i ombròfiles (Galio rotundifoliae-Fagetum). Sobre els gresos també es troben rebolledes i bruguerars amb Genista anglica, de gran interès biogeogràfic. En els vessants forjats i amb sòls crioturbats hi ha matolls pulviniformes d’Erinacea anthyllis.
Los roquedos, de gran valor paisajístico y geomorfológico son de gran importancia por la fauna ornítica a la que cobijan. Albergan también endemismos saxícolas del Pirineo como Petrocoptis hispanica, Saxifraga longiflora y Valeriana longiflora o del arco ibérico como Saxifraga losana.
L’interès faunístic de la serra transcendeix l’àmbit peninsular ja que constitueix un dels principals nuclis reproductors de voltor comú d’Europa (477 parelles) i acull setze territoris de miloca o aufrany i cinc de falcó pelegrí. La comunitat de rapinyaires rupícoles, una de les millor conservades d’Europa, es completa amb falcons pelegrins, àguiles reials i trencalossos (un territori reproductor). D’entre les rapinyaires rupícoles tan sols l’àguila cuabarrada no hi és com a reproductora, encara que visita esporàdicament els roquissars i hi nidificava fins fa poc. Acull un dormidor important de miloques i un dormidor hivernal de milà reial. En els darrers anys dues parelles d’Aquila fasciata han abandonat el territori.
Forma part de les serres prepirinenques, les quals, en conjunt, acullen els grups més nombrosos i diversos d’aus rapinyaires de l’Europa occidental.
En les fagedes i les pinedes ben conservades del vessant septentrional es troben el picot negre, l’astor, l’esparver, l’aligot, el falcó vesper i el gamarús, mentre que en els frondosos mediterranis nidifiquen àguiles marcenques, àguiles calçades, falconets, mussols banyuts, milans reials i milans negres. Les rapinyaires carronyaires utilitzen alguns bosquets propers a Salazar com a dormidors; s’hi concentren aufranys en període estival i milans reials a l’hivern. Els mamífers també hi abunden, com testifiquen el moix salvatge, la guineu, el teixó, la fagina o la geneta, i també el cabirol, que ha recolonitzat la serra.
A la carretera que puja fins a dalt d’Arangoiti hi ha una reduïda taca de fageda i bedollar d’interès per a la conservació.
L’àrea, lliure de l’excessiva pressió humana a què es veuen sotmesos els ecosistemes pirinencs més montans, té una potencialitat excepcional per a la presència de comunitats ben estructurades de mesomamífers i mastomamífers silvestres. Aquesta àrea constitueix el límit occidental dels contraforts prepirinencs que continuen en la comunitat aragonesa. D’altra banda, fa una funció connectora important dins de l’eix oriental nord-sud de Navarra.
S’hi han inventariat 57 coves i 9 avencs (hàbitat d’interès comunitari 8310).
Mitjançant el Decret foral 15/1996, de 15 de gener, el Govern de Navarra va aprovar el Pla de Recuperació de l’Àguila Cuabarrada (Hieraaetus fasciatus, Veillot, 1882) a Navarra, en aplicació de la Llei foral 2/1993, de 5 de març, de protecció i gestió de la fauna silvestre i els seus hàbitats.
El nombre II del Pla de Recuperació estableix que l’àmbit d’aplicació del Pla està compost per les àrees de reproducció, cria i alimentació de l’àguila cuabarrada, entre les quals es troben Sierra de Leire i Foz de Arbaiun. Per això és important incloure aquesta àrea en el projecte.
La població europea d’àguila cuabarrada representa una petita proporció de la població mundial (el 2011 hi havia entre 1.032 i 1.223 territoris reproductors), i la espanyola, un 65 % de la població europea (entre 658 i 721 parelles) segons Del Moral, 2006 a BirdLife International, 2011 “Review of the implementation of species action plans of threatened birds in the European Union (2004-2010)”. La resta es distribueix de manera irregular per la Mediterrània. Es considera que la població es manté estable en l’àmbit europeu, però aquesta situació no es produeix de la mateixa manera a tot Europa; per exemple, recentment l’espècie s’ha considerat extinta a Croàcia.
La població a Espanya es considera fluctuant (Del Moral, 2006). Les majors densitats de parelles reproductores se situen a les serralades Bètiques, el Sistema Ibèric i Sierra Morena-Montes de Toledo (Arroyo et al., 1995).
La tendència general de la població espanyola sembla que és regressiva, amb una contracció de l’àrea de distribució de l’espècie en les àrees del centre i el nord peninsular i el manteniment de les poblacions al sud (Rierol et al., 1995; Arroyo et al., 1998).
La població navarresa va passar de set parelles establertes a mitjan dels anys setanta a cinc parelles al començament dels vuitanta, i en l’actualitat es reprodueix únicament a quatre territoris.
Segons dades de l’any 2012, a Navarra la població d’àguila cuabarrada es reprodueix en quatre territoris: Caparreta, Etxauri, Mendavia i Fitero.
Leire-Arbaiun es considera una zona adequada per dur-hi a terme les tasques de LIFE, atès que es tracta d’un dels quatre territoris més antics que es coneixen per a l’espècie a Navarra i presenta potencialitat d’hàbitat per a l’espècie com a territori reproductor, ja que inclou zones de penyals de pendent, zones de matoll mediterrani i altres, més properes, de cultius i cereal de secà.
A més, es considera indispensable actuar en aquesta àrea, ja que algunes línies elèctriques de la zona presenten risc de col·lisió i electrocució per a les aus, entre les quals s’inclou l’àguila cuabarrada.
Superfície (ha): 70.000
Codi NATURA 2000: ES0000150
Altres figures de protecció d’acord amb la legislació nacional o autonòmica:
Està declarada Àrea de Protecció de la Fauna Silvestre, d’acord amb el Decret foral 16/1996, de 15 de gener, pel qual es declara el Roquedo d’Etxauri Àrea de Protecció de la Fauna Silvestre (APFS-14).
Hi tenen lloc activitats ramaderes, turístiques, que inclouen l’excursionisme i l’escalada (hi ha una de les principals escoles d’escalada de l’Estat) i cinegètiques, que es regulen en el Pla d’Ordenació Cinegètica.
A la ZEPA, segons el mapa de cultius i aprofitaments de Navarra (2010), hi ha els usos següents: carrascar (Quercus rotundifolia), 80,37 %; terrenys amb escassa vegetació, 6,84 %; afloraments rocosos i roquissars, 6,53 %; boix (Buxus sempervirens), 6,22 %; roure de fulla petita (Quercus faginea), 0,04 %.
Según los datos de la página oficial de Gobierno de Navarra, el uso del suelo de esta área puede resumirse así:
Segons la titularitat, el 76,40 % de la propietat és comunal, i la resta, un 23,6 %, és de propietat particular.
Pel que fa a l’ocupació de l’àrea per municipis, les dades són les següents:
El penyal d’Etxauri se situa a l’oest de Pamplona, en els termes municipals d’Etxauri i Ciriza.
Es tracta d’una petita serra calcària orientada al sud i situada entre les regions biogeogràfiques mediterrània i eurosiberiana. Els carrascars i rouredes marcescents són els boscos climàcics del lloc. El penyal acull comunitats de Genistion, savinars de Juniperus phoenicea i diverses associacions d’Asplenietea rupestria i Thlaspietea en les lleres al peu del penya-segat.
La zona està inclosa en l’àmbit d’aplicació del Pla de Recuperació de l’Àguila Cuabarrada.
De l’avifauna rupícola que hi habita, destaca la colònia de voltors comuns (cent vint parelles) i l’àguila cuabarrada, que s’hi reprodueix, catalogada a Navarra com espècie en perill d’extinció. També hi són presents altres espècies, com la miloca o aufrany (una parella) o el falcó pelegrí (una parella). Altres espècies de l’annex i de la Directiva 2009/147/CE són la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), la merla blava (Monticola solitarius) o la tallareta cuallarga (Sylvia undata).
L’interès dels penyals es deu a la seva ubicació, en el límit entre les regions mediterrània i eurosiberiana, que mostra trets propis de les dues bioregions.
Al penyal d’Etxauri nidifica una de les poques parelles d’àguila cuabarrada que hi ha a Navarra. Per això és important incloure’l en aquest projecte.
Mitjançant el Decret foral 15/1996, de 15 de gener, el Govern de Navarra va aprovar el Pla de Recuperació de l’Àguila Cuabarrada (Hieraaetus fasciatus, Veillot, 1882) a Navarra, en aplicació de la Llei foral 2/1993, de 5 de març, de protecció i gestió de la fauna silvestre i els seus hàbitats.
El nombre II del Pla de Recuperació estableix que l’àmbit d’aplicació del Pla està compost per les àrees de reproducció, cria i alimentació de l’àguila cuabarrada, entre les quals es troben Sierra de Leire i Foz de Arbaiun. Per això és important incloure aquesta àrea en el projecte.
Asimismo, el número II del referido Plan de Recuperación prevé que esta zona podrá ser propuesta como Zona de Especial Conservación a las instituciones competentes, en el caso de que cumpla para ello los requisitos fijados en las Directivas comunitarias.
La població europea d’àguila cuabarrada representa una petita proporció de la població mundial (el 2011 hi havia entre 1.032 i 1.223 territoris reproductors), i la espanyola, un 65 % de la població europea (entre 658 i 721 parelles) segons Del Moral, 2006 a BirdLife International, 2011 “Review of the implementation of species action plans of threatened birds in the European Union (2004-2010)”. La resta es distribueix de manera irregular per la Mediterrània. Es considera que la població es manté estable en l’àmbit europeu, però aquesta situació no es produeix de la mateixa manera a tot Europa; per exemple, recentment l’espècie s’ha considerat extinta a Croàcia.
La població a Espanya es considera fluctuant (Del Moral, 2006). Les majors densitats de parelles reproductores se situen en les serralades Bètiques, el Sistema Ibèric i Sierra Morena-Montes de Toledo (Arroyo et al., 1995).
La tendència general de la població espanyola sembla que és regressiva, amb una contracció de l’àrea de distribució de l’espècie en les àrees del centre i el nord peninsular i el manteniment de les poblacions al sud (Rierol et al., 1995; Arroyo et al., 1998).
La població navarresa va passar de set parelles establertes a mitjan dels anys setanta a cinc parelles al començament dels vuitanta, i en l’actualitat es reprodueix únicament a quatre territoris. Segons dades de l’any 2012, a Navarra la població d’àguila cuabarrada es reprodueix en quatre territoris: Caparreta, Etxauri, Mendavia i Fitero..
Etxauri es considera una zona adequada per dur-hi a terme les tasques de LIFE, atès que es tracta d’un dels quatre territoris més antics que es coneixen per a l’espècie a Navarra i presenta potencialitat d’hàbitat per a l’espècie com a territori reproductor, ja que inclou zones de penyals de pendent, zones de matoll mediterrani i altres, més properes, de cultius i cereal de secà.
Superfície (ha): 1,382.000
Codi NATURA 2000: ES2200030
Altres figures de protecció d’acord amb la legislació nacional o autonòmica:
Reserva Natural de Caparreta (RN-26), d’acord amb la Llei foral 9/1996, de 17 de juny, d’espais naturals de Navarra, i Enclave Natural de Soto de Campo Allende (EN-5), (Ley Foral 9/1996, de 17 de juny, d’espais naturals de Navarra).
L’ús de sòl segons les dades del Govern de Navarra és el següent:
Pel que fa a la titularitat, el 50,95 % és particular, i el 47,65 %, comunal. La resta es reparteix de la manera següent: 0,76 %, de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre; 0,62 %, de la Comunitat Foral de Navarra (Cañadas), i 0,02 %, de propietat municipal.
Comprèn el curs fluvial des de les proximitats de l’embassament de Yesa fins a les serres de Gallipienzo i de San Pedro, pels estrets i barrancs de les quals s’escorre el riu Aragó, amb una diversitat ambiental extraordinària.
La vegetació de ribera, composta principalment per salzedes i pollancredes, està ben estructurada i conservada, encara que hi ha espais on és molt reduïda a causa de l’ocupació dels cultius de les omedes originals.
En aquesta zona les oscil·lacions del nivell de les aigües estan fortament condicionades pels fenòmens de desglaç als cims pirinencs, fet que es reflecteix en la bona representació a què encara arriben les salzedes arbustives pirinenques (Salicetum lambertiano-angustifoliae), a les quals acompanyen salzedes arbòries de Salix alba i pollancredes, ja de caràcter mediterrani, en què també participen verns (Alnus glutinosa), abundants en algunes zones del riu Aragó.
A les rodalies de San Pedro hi ha bons exemplars d’argelagars i brolles de romaní, entre d’altres tipus de formacions de matollar mediterrani, i bons exemplars de carrascars i rouredes.
Aquest tram del riu Aragó està catalogat com a salmonícola mixt.
La comunitat ornítica es troba representada per voltor comú (41 parelles, 2009), un territori de miloca o aufrany (Neophron percnopterus) el 2010 i un altre de falcó pelegrí (Falco peregrinus), entre d’altres representants de les rapinyaires.
Altres espècies de l’annex I de la Directiva 2009/147/CE són la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), el milà reial (Milvus milvus) i el milà negre (Milvus migrans).
El lloc inclou penyals importants per a la cria de colònies i aus rupícoles relacionades amb les serres prepirinenques, que en conjunt acullen els contingents més nombrosos i diversos d’aus rapinyaires de l’Europa occidental.
El tram inferior del lloc ofereix bones condicions com a territori per a la llúdriga i també per allotjar una comunitat ben estructurada de mesomamífers.
Les dades de presència d’algunes espècies lligades a cursos fluvials, com és el cas de la llúdriga i el visó europeu, suggereixen la importància d’aquest tram com a corredor de dispersió.
Aquesta àrea presenta importants vulnerabilitats per a les diferents espècies d’aus, com és el cas de l’àguila cuabarrada. Per això és important incloure-la en aquest projecte.
D’aquestes vulnerabilitats, es poden destacar les següents:
La població europea d’àguila cuabarrada representa una petita proporció de la població mundial (el 2011 hi havia entre 1.032 i 1.223 territoris reproductors), i la espanyola, un 65 % de la població europea (entre 658 i 721 parelles) segons Del Moral, 2006 a BirdLife International, 2011 “Review of the implementation of species action plans of threatened birds in the European Union (2004-2010)”. La resta es distribueix de manera irregular per la Mediterrània. Es considera que la població es manté estable en l’àmbit europeu, però aquesta situació no es produeix de la mateixa manera a tot Europa; per exemple, recentment l’espècie s’ha considerat extinta a Croàcia.
La població a Espanya es considera fluctuant (Del Moral, 2006). Les majors densitats de parelles reproductores se situen en les serralades Bètiques, el Sistema Ibèric i Sierra Morena-Montes de Toledo (Arroyo et al., 1995).
La tendència general de la població espanyola sembla que és regressiva, amb una contracció de l’àrea de distribució de l’espècie en les àrees del centre i el nord peninsular i el manteniment de les poblacions al sud (Rierol et al., 1995; Arroyo et al., 1998).
La població navarresa va passar de set parelles establertes a mitjan dels anys setanta a cinc parelles al començament dels vuitanta, i en l’actualitat es reprodueix únicament a quatre territoris.
Segons dades de l’any 2012, a Navarra la població d’àguila cuabarrada es reprodueix en quatre territoris: Caparreta, Etxauri, Mendavia i Fitero.
El Tramo medio del río Aragón es considera una zona adequada per dur-hi a terme les tasques de LIFE, atès que es tracta d’una zona de campeig utilitzada freqüentment no només per àguiles dels territoris navarresos sinó també per individus en fase de dispersió. A més, presenta potencialitat d’hàbitat per a l’espècie com a territori reproductor, ja que inclou zones de matoll mediterrani i altres, més properes, de cultius i cereal de secà.
Superfície (ha) : 36.000
Codi NATURA 2000 : ES0000151
Altres figures de protecció d’acord amb la legislació nacional o autonòmica:
Xarxa Natura 2000, LIC Tramo medio Río Aragón (ES2200030) i Reserva Natural de Caparreta (RN-26), d’acord amb la Llei foral 9/1996, de 17 de juny, d’espais naturals de Navarra.
A la ZEPA, segons el mapa de cultius i aprofitaments de Navarra (2010), s’hi troben els usos del sòl següents:
Pel que fa a la titularitat, un 97,16 % de la ZEPA és de propietat comunal, i un 2,84 %, de propietat particular. Pertany íntegrament al municipi de Gallipienzo.
L’àrea de Caparreta se situa en els contraforts de la serra de San Pedro que cauen cap al riu Aragó, en el terme municipal de Gallipienzo.
El lloc està compost per penyals de conglomerats oligocens inscrits en la bioregió mediterrània.
Els tallats de Caparreta constitueixen el vorell occidental de l’oligocena serra de Peña, amb afloraments de materials litològics, fonamentalment de conglomerats i gresos en els relleus durs que sobresurten i d’argiles, margues i llims en les topografies planes, zones baixes o depressions, relleus rocosos com els que prefereix l’espècie per nidificar.
La vegetació és de caràcter mediterrani i està constituïda per carrascars mesomediterranis basòfils del tipus castellà, navarrès i aragonès Quercetum rotundifoliae en les seves faciacions normals al sud, amb llentiscle a les zones abrigades i la de tipus zangosí, que porta el boix com a element diferencial, situada al nord de la serra. A les zones baixes orientades al nord i a l’abric del topoclima del barranc creat pel riu Aragó, encaixat entre la serra de San Pedro i Gallipienzo, es reconeixen les restes del carrascar finícola castellà cantàbric en la seva versió de barranc prepirinenc amb arboç i marfull, aquí molt ric en arboç, denominat Spiraeo Hispanicae-Quercetum rotundifoliae arbutetosum unedi. A la façana del nord es presenta una roureda de fulla petita de Spiraeo-Quercetum fagineae, molt minvada per la seva posició marginal, que es manté en els sòls més profunds per compensació edàfica. L’etapa de degradació arbustiva està formada per coscollars, timonedes, fenassars i llistonars segons la profunditat del sòl, el pendent i l’orientació. Hi ha orles espinoses de Berberidion amb presència de Berberis seroi, notable endemisme ibèric. Actualment han desaparegut la gran majoria de les unitats clímax, i queden les restes a les topografies menys accessibles.
Els penyals acullen hàbitats rupícoles d’interès comunitaris emmarcats per matollars, carrascars, rouredes i arboceres que preveu l’annex i de la Directiva 92/43/CEE. En els penyals es presenten comunitats termòfiles d’Asplenietea rupestria no caracteritzades fins a l’actualitat.
El lloc està situat a l’entorn de les serres prepirinenques de Leire, Orba i Guara, que acullen els contingents més nombrosos i diversos d’aus rapinyaires de l’Europa occidental.
La singular diversitat ambiental de la zona de Caparreta repercuteix en la composició faunística de la taxocenosi ornítica i en la mastofauna present, de manera que hi ha no només un territori reproductor d’àguila cuabarrada (Aquila fasciata), sinó també una colònia de voltor comú (Gyps fulvus, 41 parelles el 2009) i punts de nidificació de miloca o aufrany (Neophron percnopterus, dues parelles) i xoriguer (Falco tinnunculus), entre d’altres rapinyaires. També l’utilitzen com a dormidor els trencalossos (Gypaetus barbatus) no territorialitzats.
A Caparreta també hi ha una de les poques parelles d’àguila cuabarrada de Navarra, i hi nien espècies com el duc (Bubo bubo). Aquestes aus rupícoles, a més del voltor comú i la miloca, ja comentats, figuren en l’annex i de la Directiva 79/409/CEE.
Altres espècies de l’annex i de la Directiva 2009/147/CE del Parlament Europeu i del Consell de 30 de novembre de 2009, relativa a la conservació de les aus silvestres, que poden ser presents en aquest lloc són la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), la merla blava (Monticola solitarius) o la tallareta cuallarga (Sylvia undata).
Mitjançant el Decret foral 15/1996, de 15 de gener, el Govern de Navarra va aprovar el Pla de Recuperació de l’Àguila Cuabarrada (Hieraaetus fasciatus, Veillot, 1882) a Navarra, en aplicació de la Llei foral 2/1993, de 5 de març, de protecció i gestió de la fauna silvestre i els seus hàbitats.
El nombre II del Pla de Recuperació estableix que l’àmbit d’aplicació del Pla està compost per les àrees de reproducció, cria i alimentació de l’àguila cuabarrada, entre les quals es troben Sierra de Leire i Foz de Arbaiun. Per això és important incloure aquesta àrea en el projecte.
La població europea d’àguila cuabarrada representa una petita proporció de la població mundial (el 2011 hi havia entre 1.032 i 1.223 territoris reproductors), i la espanyola, un 65 % de la població europea (entre 658 i 721 parelles) segons Del Moral, 2006 a BirdLife International, 2011 “Review of the implementation of species action plans of threatened birds in the European Union (2004-2010)”. La resta es distribueix de manera irregular per la Mediterrània. Es considera que la població es manté estable en l’àmbit europeu, però aquesta situació no es produeix de la mateixa manera a tot Europa; per exemple, recentment l’espècie s’ha considerat extinta a Croàcia.
La població a Espanya es considera fluctuant (Del Moral, 2006). Les majors densitats de parelles reproductores se situen en les serralades Bètiques, el Sistema Ibèric i Sierra Morena-Montes de Toledo (Arroyo et al., 1995).
La tendència general de la població espanyola sembla que és regressiva, amb una contracció de l’àrea de distribució de l’espècie en les àrees del centre i el nord peninsular i el manteniment de les poblacions al sud (Rierol et al., 1995; Arroyo et al., 1998).
Segons dades de l’any 2012, a Navarra la població d’àguila cuabarrada es reprodueix en quatre territoris: Caparreta, Etxauri, Mendavia i Fitero.
Caparreta es considera una zona adequada per dur-hi a terme les tasques de LIFE, atès que es tracta d’un dels quatre territoris més antics que es coneixen per a l’espècie a Navarra i presenta potencialitat d’hàbitat per a l’espècie com a territori reproductor, ja que inclou zones de penyals de pendent, zones de matoll mediterrani i altres, més properes, de cultius i cereal de secà.