Estat d’ús i propietat de l’àrea del projecte:

Ocupació del sòl:

• Torberes ombrotròfiques, torberes minerotròfiques, vegetació aquàtica perimetral i maresmes, 1 %.
• Bruguerars, zones arbustives, màquies, garriga i Phyrgana, 21 %.
• Pastures àrides i estepes, 1 %.
• Prats humits i prats mesòfils, 4 %.
• Prats alpins i prats subalpins, 5 %.
• Cultius extensius de cereal (incloent-hi els que alternen amb guaret), 2 %.
• Praderes millorades, 4 %.
• Boscos decidus de fulla ampla, 14 %.
• Boscos de coníferes, 30 %.
• Boscos esclerofil·les, 14 %.
• Roquissars continentals, rossegueres, neu o gel permanents, 3 %.
• Altres territoris, 1 %.

Descripció científica de l’àrea del projecte:

La ZEPA Valderejo-Sierra de Árcena és una àrea muntanyosa interessant, situada entre les regions atlàntica i mediterrània, en l’extrem sud-oest d’Àlaba amb el límit amb la província de Burgos. Presenta dos sectors separats, que inclouen el Parc Natural de Valderejo, a l’oest, i la gorja de Sobrón, a l’est. Aquest dos sectors, separats administrativament pel Valle de Tobalina (Burgos), formen una unitat ecològica i biogeogràfica molt homogènia. És una ZEPA de relleu abrupte, constituïda per diverses serres d’orientació est-oest, caracteritzades per vessants agrests repoblats, coronats per planícies càrstiques i penyals calissos. Els rius Purón, a l’oest, i Ebre, al sud, han excavat valls pregones (gorges de Purón i de Sobrón), en els fons de les quals trobem els únics sòls aprofitables per a cultius agrícoles.

Als vessants assolellats predominen les pinedes de pi roig (Pinus silvestris), els carrascars (Quercus rotundifolia) i les garrigues; els vessants més ombrívols i elevats conserven alguns retalls de fagedes (Fagus sylvatica), i els sòls més profunds, de menor altitud, que no han estat cultivats, són ocupats per bosquets de roures de fulla petita (Quercus faginea) i roures martinencs (Quercus pyrenaica). Entre l’avifauna d’aquests boscos cal destacar: l’astor (Accipiter gentilis), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’àguila calçada (Hieraaetus pennatus) i l’aligot vesper (Pernis apivorus).

A les planes càrstiques més elevades de les serres, com a conseqüència del pasturatge immemorial del bestiar oví, boví i cavallí, les fagedes calcícoles han estat substituïdes per prebrugueres i pastures seques. En aquestes pastures amb matoll baix esquitxades d’arbusts és fàcil trobar l’escorxador (Lanius collurio) a l’estiu, i l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus) a l’hivern.

La vegetació casmòfila dels tallats, les  crestes i les graveres és especialment rica, i inclou alguns endemismes regionals i peninsulars. Els innombrables tallats amb múltiples orientacions alberguen una nodrida comunitat d’aus rupícoles, entre les quals destaquen les colònies de voltor comú (Gyps fulvus, més de vuitanta-cinc parelles), ballester (Apus melba), gralla de bec groc (Pyrrhocorax grauculus), gralla de bec vermell (P. pyrrhocorax, entre cinquanta i cent parelles), merla roquera (Monticola saxatilis), àguila reial (Aquila chrysaetos, dues parelles), aufrany (Neophron percnopterus, dues o tres parelles), duc (Bubo bubo, dues parelles) i falcó pelegrí (Falco peregrinus, dues o tres parelles).

Importància de l’àrea per a la biodiversitat i/o per a la conservació d’espècies/hàbitat, tipus de catalogació a nivell regional, nacional i de la Unió Europea

La ZEPA Valderejo-Sierra de Árcena es considera una zona molt adequada per dur a terme aquest projecte LIFE, ja que l’única parella reproductora d’àguila cuabarrada nidifica a la gorja de Sobrón i es reprodueix habitualment a Burgos però té nius antics i part del seu territori a Àlaba. Fa més de dues dècades (fins a 1984) una segona parella d’àguiles cuabarrades nidificava al barranc del riu Purón (a Burgos) en el límit meridional de la ZEPA present al País Basc.

La ZEPA Valderejo-Sierra de Árcena inclou el Parc Natural de Valderejo, en el qual es desenvolupen nombroses accions de conscienciació i sensibilització dels visitants (turistes i grups escolars) per la conservació de la natura i, en particular, per les característiques, els problemes i la necessitat de protecció dels medis rupícoles mediterranis. De fet, s’hi han regulat les activitats de turisme, senderisme i muntanyisme, amb restriccions temporals a camins i sendes, per evitar molèsties a les espècies amenaçades durant els períodes crítics de la reproducció.

D’altra banda, es va elaborar un Pla de Recuperació de l’Àguila Cuabarrada a Àlaba, que incloïa la gorja de Sobrón i el Parc Natural de Valderejo com a àrees d’interès per a l’espècie.

Estat d’ús i propietat de l’àrea del projecte:

Ocupació del sòl:

• Torberes ombrotròfiques, torberes minerotròfiques. Vegetació aquàtica perimetral i aiguamolls, 1 %.
• Bruguerars, zones arbustives, màquies, garriga i Phrygana, 17 %.
• Pastures àrides i estepes, 3 %.
• Prats humits i prats mesòfils, 4 %.
• Prats alpins i prats subalpins, 1 %.
• Cultius extensius de cereal (incloent-hi els que alternen amb guaret), 5 %.
• Prades millorades, 1 %.
• Boscos decidus de fulla ampla, 42 %.
• Boscos esclerofil·les, 17 %.
• Monocultius forestals artificials (com ara plantacions de pollancres o d’arbres exòtics), 6 %.
• Àrees conrades no boscoses amb plantes llenyoses (incloent-hi horts, arbredes, vinyes i deveses), 1 %.
• Penyals continentals, pedregars de fragmentació, neu o gel permanent, 2 %.

Descripció científica de l’àrea del projecte:

Al sud de la comunitat autònoma del País Basc, separant la muntanya de la Rioja alabesa i servint de límit geogràfic a Logroño i Navarra s’alineen muntanyes d’orientació est-oest que conformen la ZEPA Sierras Meridionales de Álava: serres de Toloño, Cantàbria, Codés i Santiago de Lóquiz.

El límit septentrional de la ZEPA ve donat pel contacte entre el bosc i els conreus de secà de les capçaleres dels rius Ega i Inglares, mentre que el límit meridional, l’estableixen les primeres vinyes pròpies de La Sonsierra, a la Rioja alabesa. Des de La Dormida, a Santa Cruz de Campezo (a l’est), fins a las Conchas de Haro, a Toloño (a l’oest), se succeeixen en direcció est-oest les escarpes calcàries amb elevacions màximes de 1.200 a 1.452 metres. Aquesta línia muntanyosa continua cap a l’oest amb les muntanyes Obarenes (Burgos-La Rioja) i cap a l’est amb La Población, Lóquiz i Urbasa (Navarra), constituint un corredor natural de primer ordre.

Les serres meridionals d’Àlaba representen una barrera orogràfica considerable per als fronts freds i humits del nord, que queden estancats a l’obaga. Fruit d’aquesta dissimetria climàtica és el contrast en la vegetació potencial: els vessants septentrionals, els ocupen fagedes i rouredes, mentre que a la solana, entre les seves diverses etapes subserials modelades pel foc, es conserven petits carrascars. El contacte de les regions biogeogràfiques atlàntica i mediterrània confereix a les serres meridionals d’Àlaba una enorme riquesa florística de gran valor corològic, amb endemismes i diverses subespècies en el límit de la seva distribució.

La fauna reflecteix també aquesta lluita entre els climes oceànic i mediterranicontinental. Entre l’herpetofauna cal remarcar la presència del gripau puntejat (Pelodytes punctatus) i de la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus). Entre els mamífers destaca la presència en els boscos de la marta (Martes martes) i del gat salvatge (Felis silvestris), mentre que a les capçaleres dels rius es manté una petita població de visó europeu (Mustela lutreola), i fins fa deu anys es conservaven alguns exemplars de llúdriga (Lutra lutra)

Però sens dubte, l’avifauna és la protagonista d’aquest espai natural. Els boscos de frondoses autòctones (fagedes, rouredes i carrascars) alberguen una gran varietat de rapinyaires forestals, com l’astor (Accipiter gentilis), l’aligot vesper (Pernis apivorus), l’àguila calçada (Hieraaetus pennatus) o l’àguila marcenca (Circaetus gallicus). Molts d’aquests accipítrids, juntament amb l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus), exploten les pastures i els matolls culminals de boix, on habita l’escorxador (Lanius collurio), i les garrigues i les brolles de les solanes, que serveixen de refugi a la tallareta cuallarga (Sylvia undata).

Finalment, l’abundància de penyals calcaris, el relleu abrupte i la inaccessibilitat han propiciat que a les serres meridionals d’Àlaba es conservi una rica comunitat d’ocells rupícoles: la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), el ballester (Apus melba), la merla blava (Monticola solitarius), el voltor comú (Gyps fulvus), l’aufrany (Neophron percnopterus) i esporàdicament el trencalòs (Gypaetus barbatus) i una població considerable d’altres aus rapinyaires escasses, com l’àguila reial (Aquila chrysaetos, cinc parelles), el falcó pelegrí (Falco peregrinus, deu parelles) o el duc (Bubo bubo, set parelles)

Fa dos decennis l’àguila cuabarrada, el màxim representant de les falconiformes rupícoles mediterrànies, ocupava com a mínim tres territoris de la ZEPA. Actualment es manté una d’aquestes parelles, que utilitza alternativament nius situats a Àlaba i Burgos.

Importància de l’àrea per a la biodiversitat i/o per a la conservació d’espècies/hàbitat, tipus de catalogació a nivell regional, nacional i de la Unió Europea

El més rellevant d’aquesta ZEPA són sens dubte les aus, amb representants d’ambients forestals i rupestres. Entre les més importants es troben l’àguila cuabarrada i el trencalòs (Gypaetus barbatus), d’aparició encara esporàdica però amb nombroses observacions d’exemplars en dispersió. Altres espècies molt importants presents aquí són l’àguila reial (Aquila chrysaetos), l’aufrany (Neophron percnopterus), el duc (Bubo bubo), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), el voltor comú (Gyps fulvus), la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), el ballester (Apus melba), l’astor (Accipiter gentilis) i la xixella (Columba oenas), que sens dubte afegeixen un valor incalculable a un dels enclavaments amb més diversitat ornítica d’Àlaba.

Aquest espai presenta una gran potencialitat per a la recuperació de l’àguila cuabarrada, una de les espècies més amenaçades d’extinció a la comunitat autònoma del País Basc, i en marcat declivi també a la resta d’Espanya. Actualment només una parella, l’única parella present a la comunitat autònoma basca, cria en aquesta àrea, tot i que s’hi han arribat a identificar quatre territoris antigament ocupats. Dues parelles van desaparèixer entre 1980 i 1985, encara que les seves àrees de nidificació solen ser visitades per exemplars divagants en procés d’assentament.

D’altra banda es va elaborar un Pla de Recuperació de l’Àguila Cuabarrada a Àlaba, que inclou la ZEPA Sierras Meridionales de Álava com una àrea d’interès per a l’espècie.

Tweet

Share